Sobre aiguaregenerada.cat

La reutilització d’aigua residual és un fet habitual en la majoria de conques ja que les estacions de tractament aboquen els seus efluents als cursos fluvials que, al seu temps, són captades aigües avall, és l’anomenada reutilització no planificada.

La primera normativa que regula la reutilització de l’aigua a Espanya és el Reial decret 1620/2007 pel qual s’estableix el règim jurídic de la reutilització de les aigües depurades, a més de la imminent introducció d’una normativa europea sobre requisits mínims per a la reutilització d’aigües

La reutilització planificada, que requereix d’infraestructures específiques, es duu a terme a Catalunya des de l’any 1989 quan la Costa Brava va iniciar el subministrament d’aigua regenerada de l’EDAR Castell-Platja d’Aro al Golf D’Aro. Des d’aleshores, el volum d’aigua regenerada ha anat augmentant progressivament però sense suposar una part significativa de l’aigua subministrada a Catalunya.

L’any 2009 es va publicar el Programa de Reutilització d’Aigua a Catalunya (PRAC) que definia una sèrie de propostes de gestió i inversió en reutilització. Tot i que el potencial de l’aigua regenerada per millorar la disponibilitat d’aigua a Catalunya és àmpliament reconegut en tots els estudis publicats, encara existeixen nombroses barreres que en limiten la seva aplicación.

Cost econòmic significatiu ja que implica la construcció d’infraestructura específica (tractament i distribució) així com els costos d’explotació necessaris per assolir les qualitats marcades en les normatives vigents. No obstant, les millores tecnològiques han permès disminuir significativament els costos associats a la regeneració i desenvolupar processos per a regenerar aigua fins a la qualitat requerida en cada cas, sense incorporar sobre costos derivats d’assolir qualitats d’aigua superiors a les requerides. En qualsevol cas, la regeneració sempre suposa un menor impacte econòmic que la dessalinització d’aigua de mar, una de les principals opcions a l’hora de millorar la disponibilitat.

Un dels altres obstacles a superar per incrementar la implementació de la reutilització d’aigua és incrementar el coneixement sobre el comportament i toxicitat dels contaminants presents en l’aigua residual. L’aigua residual és el destí d’un gran nombre de compostos (fàrmacs, pesticides, drogues d’abús, metabòlits, etc.), metalls pesants i substàncies derivades de l’activitat humana.

Cal considerar els impactes ambientals derivats de la implantació d’esquemes de regeneració i reutilització. En algunes categories ambientals (emissió de CO2) aquests esquemes necessàriament implicaran impactes negatius que es preveu que siguin contrarestats amb els beneficis, principalment la disponibilitat d’aigua, derivats de la seva implantació. Les metodologies d’anàlisi de cicle de vida (LCA), cicle de costos (LCC) i petjada hídrica permeten quantificar aquests impactes però són metodologies complexes que requereixen d’informació molt específica.

Pel què fa referència als compostos orgànics traça (TrOCs), tot i que les concentracions als què es troben solen ser molt reduïdes i que els efectes derivats d’una exposició solen tenir lloc a llarg termini, encara existeix un gran desconeixement sobre nombrosos aspectes relacionats amb la seva gestió: la seva presència en l’aigua residual, quins sistemes de tractament son eficaços per eliminar-los, l’impacte sobre la salut humana derivada d’una exposició a llarg termini, etc

La percepció de l’aigua residual, i en conseqüència del què se’n derivi, com un vector transmissor de malalties està profundament incorporat a la mentalitat humana. La majoria d’estudis posen de manifest la necessitat d’involucrar la ciutadania des d’un bon principi en els projectes de regeneració i reutilització.